LA COSTERA PELS TUNELS sabat 26 ABR

Ultra Trail, 312, sembla que es temps de fer grans proeses i com que sa setmana que ve uns quans ens anem a fer una escapadeta per sa península decidim que sa volta d’aquest dissabte sigui un bon entreno i per tant sigui sa nostra petita proesa de sa temporada.

En principi teníem que pujar fins es puig major però al final  per causes internes de  s’exerciti no ha pogut ser i acomplint un desig d’en yerar hem decidit anar fins a sa costera des de Ciutat però pujant per Solleric / túnels i tornat per Sóller i es seu coll.

8,00 a on sempre: fran, pere, jeroni, bigel, andreu, bordoy,mapes i en torner que ha arribat tard per culpa d’un budell que volia que el buidessin.

Partim via rapida cap a son Macia a on se’ns incorpora en David, a veure si el recuperem definitivament, es caulls i sa bomba a on apareixen en micot i en raul que tambe  s’afageixen en es grup.

Camí de sa taulera fins Alaró que el travessem per anar cap es camí de Solleric. Com que arribàvem una mica mes tard del previst, a sa barrera d’avall no trobem ni n’anton ni en yerar i suposem que han començat a pujar. Efectivament, en arribar a ses cases ens els trobem amb en tibu. Sabrem qualque dia el que realment va passar per Eivissa?.

Així ja tots junts, iniciem sa pujada.  Es mes racings comencen a tirar mentre es mes conservadors que sabem que es dia pot ser molt llarg ens anem reservant. Arribem en es primer túnel i els que hi han pensat treuen es llums i els que no, anem com poden per allà dins. Comença es pateo. Penitencia ¡¡¡, ja que aquest dissabte no hem anat a fer es tradicional pancaritat, almenys farem de costalers  portant sa nostre creu a sobre. Tot i que això no sigui un entreno molt bo per la Bi6000 de sa setmana que ve , segur que ho serà per es viatge d’es Alps. Així, entre gemec i gemec, anem tirant mentre pensem que no recordàvem que sa pujada fos tan llarga.

Això es esgotador, lo de la bici no, lo d’anar salant contínuament seguint ses noves tendències i això que encara no hem arribat a sa mar, sa Mare de Deu, etc. Abandonem els consells de na trepitja i continuem amb “lo nostro”.

A la fi arribem a dalt , nomes han estat 20 minuts però la sensació ha estat que hem estat un munt, ens tirem cap a la llera del torrent que avui duia  bastant aigua i iniciem el darrer pateo, aquest d’uns 7 minuts. 

Ens arrepleguem sobre la presa i anem fins a la font des noguer a on ens aturem a berenar mentre ens entretenim mirant un ultratrailer corrent per allà, com dirà en Jeroni: ja pot córrer aviat que si no sap a on va, de poc li serveix. Ja que  l’havíem vist anant cap els túnels i desprès donant voltes com un xot acorralat pels redols de la font.

Aquest es el punt de no retorn, així que els frissadors tibu i micot parteixen cap a cases. Sabrem qualque dia tot el que realment va passar per Eivissa ?.  Panxa i camels plens ens tirem per avall cap al gorg blau i turixant a on per entrar de nou en calor iniciem la pujada del coll dels reis. Allà, el grup s’estira i cada un marxa al seu ritme tan de pujada com de baixada fins que ens arrepleguem de nou a Cala Tuent.  A la fi iniciem la "cRostera" mentre pensem lo enfora que estem de casa i lo molt que  encara ens queda. Tot i això, val la pena, les vistes son espectaculars i el camí  es divertit i entretingut. 

Com sempre que el fem en aquest sentit un no acaba de valor que es millor: fer-lo amb aquesta direcció en que  bàsicament es de pujada però  i per contra no has de fer la pestossa pujada de sa Calobra o fer-ho al reves en que gaudeixes al màxim del camí però desprès ho has de pagar pujant la carretera... Cada un te la seva opinió que varia segons el dia i segons com un  es trobi.  Arribem al coll de biniaraix i ens arrepleguem de nou per iniciar tots junts la baixada cap a Balitx a on ens aturem i uns quants anem a prendre qualque cosa.

Potser sigui una mica car, potser un suc de taronja just abans d’una pujada no sigui el mes recomanable, però un creu que val la pena pagar-ho per donar suport a la única finca que mante la seva autenticitat i està tal com sempre,  sense convertir-se en una casa de nous rics o  agroturisme de luxe.

Anem a partir i els que no havien entrat ja han fugit per amunt seguint la pista principal, nosaltres optem per anar pel camí de  carro antic, que es molt mes tranquil i puja amb molt menys rost que la moderna pista. En arribar a Balitx de dalt ens agrupem tots de nou i tirem per avall cap a Sóller.

Arribats a la plaça els que no s’havien aturat a Balitx estan desanats, així que ens aturem de nou al nostre forn de referència i iniciem la tornada. Tal i com estan els ànims, evidentment optem per no endoiar pel camí de ciutat i anem pel tram mes pestos del coll que es la recta fins el túnel. Allà el grup es divideix amb els que van tirats per n’andreu i en yerar , Sabrem qualque dia  tot el que realment va passar per Eivissa ?, i els que es volen prendre la pujada amb mes tranquil·litat. 

Tanca la proceso en Fran  que fa la pujada com pot amb companya del senyor del "mazo". Així en arribar a dalt el reanimem una mica enxufant-li gels i esperant a veure si te una pujada de sucre amb convulsions  com la  famosa d’en joan al tete de viraysse a un Iron bike de fa molt , molts anys . i es que abans es contaven les coses  perquè: Sabrem qualque dia  tot el que realment va passar per Eivissa ?. 

Com que el "apajarado" respon positivament i no  dona gens de morbo,  iniciem la tornada a casa. A s’alqueria ens acomiadem dels del raiguer amb en yerar i en raul que tiren dels cansats pere i anton i la resta arribem a ciutat via raixa i passatemps amb en fran ja recuperat i aquest narrador totalment quadrat amb dificultats per davallar de la bici.

106 km i 2400 mt de desnivell. Alea jacta est.

Sabrem qualque dia  tot el que realment va passar per Eivissa ?

BI6000 PROGRAMACIO.

BI6000.  1 al 4 de Maig  . Ripoll - Camprodon – Ribes de Fresser

235 km. 6.924 mt de desnivell. cota màxima 2052 mt

Dijous 1 maig

Punt de trobada  Pont del Parc de sa Feixina 10:30

Vaixell a Barcelona (Tenancia) sortida 12:00 arribada 19:30

Tren a Ripoll: Sortida Plaça Catalunya 20:26 arribada  22:06 

Sopar i dormir: Hotel Solana del ter. ( http://www.solanadelter.com )

Divendres 2 maig

1 Etapa bici. Ripoll- Camprodon

82 km  2.590 mt desnivell  cota màxima 1778

Sopar i dormir: Hotel Sant Roc (http://www.hotelsantroc.info/index.php )

Dissabte 3 maig

2 Etapa bici.  Camprodon – Set cases

82,74 km  2686 mt desnivell  cota màxima 1892

Sopar i dormir: La Cabanya  (http://www.lacabanya.net )

Diumenge  4 maig

3 Etapa bici.  Set Cases - Ripoll

70 km  1649  mt desnivell  cota màxima 2052

Tren a Barcelona sortida 18:11 arribada 19:50 ( altres trens  19,15  o 20:01)

Vaixell a Palma (Murillo)  sortida 23:00 arribada 7:00 (dilluns 5 maig )

THE END

S'Estalella o Ruta dels Autistes. Dissabte 19 d'abril

By Torner

Vuit del matí, on sempre, nombrós grup avui: Biel, Pere, Jeroni, Torner. Enfilem cap a la carretera de Sineu mitjançant carril bici de can Verdaguer per seguir per Son Fuster, Es Vivero, Rafal, torrent, Aseitunas Peres. Harmonia absoluta dins el grup que es respirarà durant tota la etapa ja que avui no hi ha els estridents o gritones, ni els sobrats, ni els qui donen maceta, només discreció mallorquina, sosos pels peninsulars. Un cop a Son Ferriol, camí de Son Coll, Casablanca, i la primera pesta del dia, els primers 3,5 km de constant pujada de Son Binissalom, això si, amenitzats per radio Jeroni FM. A ritme fluït, Son Mandívia, camí de Galdent i  9,45 h. Llucmajor. No tenim ni gana, però és el lloc on hem de menjar.

Berenar al bar Tropical, aquesta vegada el randino, part de cuixa de la directiva, no ens ha canviat el pla als capdefaves i autistes, “sin cometarios”. Servei ràpid de llonguet mixto, calent o fred, segons el gust. Curiosament, tot i que no hi havia molta gana, ningú ha deixat res al plat. Durant el berenear, en Jeroni ens ha explicat la interessant professió de n'Inma i hem posat a parir els hotelers. Ambient relaxat, avui ningú es renya, ens sentim autistes i feliços. Paguem, 22 € en total (5 o 6 si hi ha cafè), i per fer-ho n'hem fet servir 80, deixant la caixa sense canvi i a la camarera noqueada, i és que hem d'entendre que som capdefaves. Partim cap a S'Estanyol amb qualcuna petita infracció davant els nassos de la benemérita que ens ha perdonat la vida. Camí del Lladres i, primer tram cronometrat del dia: pista canyera amb corbes de bona traçada on les putes vint-i-nous comencen a fer patir a l’únic vint-i-sis. Sortim a la carretera per tornar ficar-nos al camí des Llobets, segon tram cronometrat, que el feim en no res. Es comencen a fer referències a la mitjana. Baixada cap a S'Estanyol a ritme Jeronià-Bomberí. Roda bé aquest puta, al més pur estils dels bons, Bugno, Induráin, Rominger, com toca, genolls tancats estrenyent els pendals cap endins, amunt i avall amunt i avall. Només està a l'alçada en Biel, calculador, precís, potent, el full Excel duit al mtb, que és qui ens guia avui. En Pere i jo, amb el ganxo, amb una sensació continua de bé-malament. Ens ficam dins s'Estalella, sense veure ni rastre del garriguer loco: una altre llegenda urbana com els ultra-sons de cas Bergantet?

Foto de rigor a la torre i pim pam pim pam ens plantem a Vallgornera, on un puto funcionari pesat ens ofereix solars de subhasta. Camí del Vallgornera i Camí de Cala Pi, de nou tram cronometrat, divertidíssim, capolant albons amb els punys. Carrer Betlem a Cala Pi, on en Pere decideix tallar per partir cap a Biniali, quasi res. Abans, fem una petita tertulieta, dissimuladament ben davant de l'entrada de Capocorb. Recordam el berrinche d'en Mapes just ara fa un any, segurament justificat, la feina és sèria, tot i que creiem que hi va haver qualque component de baixa forma física. També comentam el tamany del Cirano-nas que tenia en Tià dimarts, observat amb mirada venjativa pel seu ca, en record de quan li va encintar el morro amb cinta americana, -qui riu ara? Eh? També vam rompre una llança a favor de n'Anton, Home esportivament humil i obedient, a qui se l'està matxacant per part del sector maceta: en Joan, que no afluixa ni de vacances. Sectarisme en estat pur.  Darrer tram cronometrat del dia, pista gravillera cap a Cala Beltran, rapidíssima, corbejada, cap baix cercant velocitat, gas a sortida de corba, patinat roda, peu fora. Ens ho passem pipa. Segon mite del dia enderrocat: ni rastre del garriguer mallletat de Capocorb.  Seguim el paradís costaner, en aquest dia esplèndid de primavera, mar, sol i verdor, que ens durà fins a la zona militar des Cap Blanc, on ens troben qualcun militar, que no veim, que ha vingut a netejar el cotxe, perquè llavors diguin que l’exèrcit és inútil. Passem per davant la mirada estupefacta d'una senyora que hi havia dins el cotxe, i sortim com a senyors per les portes obertes, a damunt ha tingut el detall.

Enfilem carretera direcció Badies per l'asfalt romput anti-suicidis. Ja a la carretera bona, més Jeroni, més Biel, ritme vint-i-nou, adelantant carreteros, me n'adonc de que tenc un problema. Vaig just, no puc correspondre. A la fi, Badia Gran, tenim la imatge d'un bon refrigeri, ens hem mal acostumat, ens han veciat, però aquest pic, quan teniem clar que no podria ser, passem per davant ca na Pilar i en Bernat, sa germana i es cunyat del nostre Angel Buba. Ens acullen al seu flamant i recent estrenat adossat, ens refresquen amb cocascolas, i ens ofereixen dinar i piscina. No podem, l'obligació ens crida, no hem acabat la feina.  Zones verdes cap a Maioris, preciós com ell tot sol... Carretera, Ses Palmeres i tram de ses vies del tren, ràpid, divertit tot i ser recte, disfrutant del flaire fecal en tot el seu esplendor. Aquacity, baixada torrent de Son Verí, i ruta pitones, on en Biel es queixa de que a més de 30 els pitons es veuen desemfocats. Es Carnatge, Ciutat Jardí, on ara sí, veim pitons, -un tant caducats -dic jo, contestant-me en Jeroni, amb tota raó, que nosaltres tampoc és que siguem “producte fresc”.

Enfrontem el tram més perillós del dia, el carril bici cap Es Portixol. Club nàutic i cervesseta de rigor i el pressupost per terra: 4,5 per barba. Allà podem observar que a les dones guapes també les hi  agrada posar-se  cegues de paella.

Bona ruta, bon dia, bona mitja (diuen).

VALL DE SOLLER sabat 12 ABR

Arriba el bon temps, el camp està esplendorós, els tarongers treuen flor i tot s’omple de flaire. Així les coses es proposa  anar al jardí de Mallorca que es la vall de Sóller.

Però algú es creu que això es el que motiva als sectaris, Noooooooo

Es cert que la seva sang bull, però bull perquè tenen al cap els  pròxims reptes, uns la setmana que ve es van a la volta a Eivissa i desprès a la Titan  i els altres pel pont de maig ens anem a la Bi6000. Així que avui hi ha hagut punyides arreu. Res de passejar tranquil·lament  entre tarongers mimoses i xicarandanes recitant poesies de na Maria Antonia Salvà.

8,00 al lloc habitual, rol, fran, andreu, vp, bigel, pere, salvador,joan i mapes partim cap a passatemps i allà veiem un mtbiker rodant solitari,

“ he sentit un soroll fort  que aviat m’ha embolicat, efectivament era la secta “

El solitari era el nostre David, company d’aventures de fa molts d’anys i que ara feia temps que no  sabíem res d’ell , però ni ell ni la seva muntura han canviat. A mes d’un quasi ens ha caigut la llagrimeta quan hem vist la Giant d’alumini, la primera doble en condicions que varem tenir bastant de nosaltres i que encara avui en dia dona guerra.

Incorporat en David al grup, partim ja sense aturar-nos cap a Raixa per així arribar a can Penasso a on teòricament tenien que estar tots els del Raiguer. Allà  nomes hem trobat n’Anton ja que en yerar, que com tots ja sabem va a la seva bolla, havia començat a pujar i no havia volgut saber res d’en Largo i d’en Micot  que arribaven tard perquè aquest darrer havia punxat. Mentre decidíem que fèiem ha passat un grup de carreteros, “els mussols” que anaven saludant, un a un, a n’Anton. Decidim partir suposadament tira a tira, esperant que en Micot i en Largo ens agafin. En enfilar la recta d’abans del túnel, veiem enfora  els mussols. Però com que ells van amb bici de carretera i nosaltres amb les de muntanya pensem que no els agafarem. Iniciar una persecució nomes se li passaria pel cap a en Tibu, aixi que seguim al nostre ritme. 

Aviat ens adonem que, a poc a poc, les distancies s’acurcen i al final els  arribem a agafar i creem el caos dins el  grup mentre els  anem passant, evidentment deixant per una altre ocasió l’anar Tira  a Tira. Arribats al coll ens repleguem tots amb en yerar , moment en que també apareix amb un altre grup el Randinaire. Breu intercanvi d’impressions per informar-lo que ja es pot anar preparant per l’estiu a dur la bici a l’esquena, perquè si al final anem a Austria ens esperen un parell de colls d’aquests de pinyol vermell. Arriba en Tià i ens diu que en micot sembla que ja ha reparat i que  també va pujant i com que sabem que aquest arribarà a dalt com si res iniciem la baixada fins al camí vell de ciutat. Allà aquest narrador, com que està segur que en Micot no en te ni punyetera idea de per on hem d’anar,  s’atura a esperar-lo per a  guiar-lo  fins al grup, que està esperant al inici de la pujada del pujol d’en banya. Una mica de caminois i baixem pel camí de Montrelas , a on com ja es habitual perdem en Salvador. 

Arribem al forn de la plaça i ja ens tenen els bocatas preparats i tot i ens  havíem demanat que els hi paguéssim tot junt, generem tal caos que al final cada un paga no se sap massa be que.  Reiniciem la marxa cap a biniaraix entre els taronjers i mes d’un descobreix que era cert que en aquesta època tota Sóller  fa olor de perfum. En arribar a Fornalutx  agafem el divertit camí de Binibassi i desprès per l’horta arribem al vell del Port que el pugem per pista fins el coll d’en borrassar a on tornem a agafar de baixada el de ferradura.

Arribem al Port i ens dirigim cap en Repic i d’allà desprès de passar pel terrible hotel Rocamar, edifici sobre el que es podria escriure un llibre sencer contant  tots els embolics de corrupció i mal urbanisme que  l’envolten, iniciem la pujada cap el coll d’en Bleda. En aquest punt ens abandonen en David, en Rol, en largo, en micot i en fran que  tenien que arribar prest a casa.

La resta pugem fins el coll i Travessem la carretera per anar a cercar el camí de Castellò. Aquí comença la desbandada , cada un va tirant segons les seves habilitats , els bons pujadors aprofiten el començament per distanciar-se. A la davallada, els bons baixant volen recuperar posicions i els que no estem en cap dels dos grups  intentem suplir aquesta mancança amb un bon coneixement del territori agafant alguna drecera com la de can Miquelet per fer mes via. Això provoca que allà, perdem en pere i n’anton que no saben recobrar el camí bo. Desprès venen les averies, primer en Vp i desprès n’Andreu,  així els que anàvem al darrera anem passant al davant  fins   que en arribar a  ca l’Abad nomes hi ha en yerar i en Joan que estan posant verds a tothom.

- Que se cree que por atacar durante un kilometro a guiris esta muy fuerte...

- Algunas veces tiene suerte i suena la flauta pero otras no, ya veras...

- Y los del otro equipo que? , hoy en la subida del coll no iban muy conpenetrados...

- bla bla bla, bueno me he cansado de esperar, me voy a tomar una cocacola en Deia...

 Així anem arribant uns darrera l’altre al forn dels Reynes fins que al final arriben n’Andreu i en Bigel una mica cremats.

- N’hi ha que esperen als altres , però n`hi ha que després no esperen els qui els han esperat.

Com que ja hi som tots i sense esperar a que els darrers acabin de prendre el que han comprat els frissadors comencen a partir, i si els que estan mes forts comencen a partir, els altres com que no volem quedar molt penjats, els seguim . 

Així quan estem en plena pujada a sa “padrina” ( pedrissa) veiem passar un bòlid, es n’Andreu que va desbocat i enrrabietat escalant posicions i col·locant-se  en el grup de davant posant les coses clares.

“A la fi, en mel i sucre , te geni”.Avui ens ha demostrat que te aquest punt de ràbia que de tan en tan aflora en els sectaris i que es el que ens marca. 
Quan el coneguérem n’hoyos, que amb un moment et tenia fitxat,estava desconcertat ,” no se si aquest aguantarà o desapareixerà com tants d’altres...”

Avui  però ens ha demostrat que  es capaç de fer allò que feia en Cecilio. Aquest era bon al·lot com ell tot sol, tot el que feia ho feia pel grup i no pels seus interessos o entrenos particulars, sempre cuidava de que anessim el mes compacte possible, no li sabia greu anar al ritme dels mes fluixos, l’únic que exigia era acomplir l’etapa programada , però  això si, si s’emprenyava treia la seva famosa frase:“ quereis guerra,  entonces tendreis guerra” I be que en donava fins que ens posava a tots a l’ordre.

En aquesta setmana, que per cert era la de l’aniversari d’en Cecilio,  n’Andreu també ha donat guerra, aconseguint que tots donéssim el que podíem  a l’avorrida i asfaltosa  pujada de sa padrina que així  s’ha convertit amb un repte .

En arribar a Valldemossa tots alenàvem, be tots menys es mussol de n’Anton, que ha estat sotmès a judici sumaríssim per l’inquisidor major.

“Anton eres un bisonte que actua como cordero,  vale que te tenga que esperar diez minutos, però quiero oirte jadear  al llegar, asi no pasaras nunca de sparring”
La secta en estat pur....

Continuem la marxa pels tiranys de la cartoixa i son brondo i arribem a l’estret a on ja per carretera ens tirem per avall fins s’esglaieta a on els del raiguer tiren cap allà i els  de ciutat tirem cap a ses Rotgetes i son Espanyol. En arribar a Palma encarà no es massa tard així que els que quedem anem a beure una bona cervesseta.

87 km i 1725 mt de desnivell.

VOLTA A LA SERRA DE SANT SALVADOR sabat 5 ABR

“Jet-roni  ¿tu tienes hijos?.  Entonces tu....”

A  poc a poc en jet-roni ha anat teixit la seva xarxa, un dia es feia  el servicial davant de tots, un altre es feia el simpàtic amb algú  i  aconseguia els seus secrets.  Ara que ja ho te tot controlat, ha decidit ensenyar les cartes, ha abandonat la seva disfressa de bon al·lot i falsa modèstia i  ha mostrat la seva autentica cara.

La setmana passada ingènuament va proposar anar per Felanitx, sabia quines tecles tocar i en quin moment fer-ho.  El dimarts llançà una autentica declaració de guerra  atacant als seus amics i protectors els bombers, no va tenir cap remordiment de consciencia, es sentia fort i això era el que importava . El dijous passà per la clínica eufemiano quiron a on li entxufaren  una sobre dosis de corticoides i li augmentaren un 50 % la  capacitat pulmonar. El divendres ens adonarem de que havíem caigut dins les seves xarxes però ja era massa tard...

“Una salus victis, nullam sperare salutem”.

8,30 cementiri de Felanitx, camp sant però també camp de fellonies i d’afusellaments  infames, deu  bikers hem caigut a la trampa: vp, jet-roni, andreu, bigel, torner,pere, fran, tibu, salvador i  mapes ,  iniciem la marxa just quan arriba el numero onze, en Jon Ander en direcció a Son Gall. Així comencem la primera pujada i entrem en calor per aquest magnífic camí  que travessa de banda a banda la serralada i que ens du directes fins el collet a on arriba la baixada  de sant Salvador  que va cap a Santueri.

El camí es d’una traça impecable i es el recorregut mes lògic per anar fins aquell punt però  aviat aquesta la deixarem ja que tot i que sembla que la intencio era anar cap a Santueri deixem el tirany que enfilava cap aquella direcció i ens tirem per avall  per desprès tornar a agafar la direcció en que volíem anar. Es la primera firma del autor de la volta que s’anirà repetint per tot, no importa el recorregut lògic, el que importa es passar per el numero màxim de camins de terra a ser possible trialers i de baixada que hi haguí en aquell redol. Així en arribar al coll de sa rota penjada abandonem la direcció del castell que el deixem a la nostra esquena, però sorprenentment  en arribar a vall tornem enfilar-lo i tornem a pujar fins que de nou el deixem a la nostra esquerra per una estona fins que girem i el deixem a la dreta i desprès de nou al darrera.

Així bucle darrera bucle anem perdent altura , fins que les darreres pujades i baixades son bastant  suaus i abandonem la serralada en direcció suposadament cap a Son Negre. Ara sense pendent es repeteix el mateix joc que abans, però sense tenir un punt de referència mes que la ombra que projectem al terra que a vegades està al davant , a vegades a la dreta, altres a l’esquerra o també al darrera. Sense saber massa be com, a la fi, arribem a Son Negre. La fam comença a fer-se present, tots sabem que el berenar es  a  Cas Concos i això anant via directa son uns 4 km però seguint la norma de la volta aquests es converteixen en 17 km. 

Aixi les forces comencen a flaquetjar i es que a cada revolt el que va davant gira amb tranquil·litat i sense frenar, els immediats frenen una mica però no noten quasi l’efecte però els que van a darrera cada gir els hi representa perdre  inèrcia i  tenir que fer una petita accelerada. Això  un parell de vegades es intranscendent però repetit infinitat aconsegueix minvar les forces. Això en Herr-oni , ho ha après i  i com si fos una paparra s’aferra al guia i no deixa  que ningú se l’hi acosti per així no perdre roda. . Aquesta tàctica però no va amb l’estil dels esquàlids, els taurons son mes impacients i juguetons , els hi agrada estirar i afluixar, fer atacs suïcides que agafen a les preses desconcertades.

Així en  Tibu ha començat a tenir la comissura dels llavis blanca, senyal inequívoca  de que allò no li anava be, i  aprofitant que segons ens ha dit havia perdut pressió de les rodes en tocar una carretera coneguda i que sabia que anava directa a cas Concos, ha  partit via directa, mentre els altres seguíem navegant a bandes. A la fi hem arribat al berenar i ens hem aturat al bar del Poble a on ens han preparat, amb la tranquil·litat pròpia d’aquests llogarets, uns bons bocatas, alguns de llonguet i alguns de panet. Tots hem coincidit que al bany de Tallers Falco s’hauria de penjar el calendari  del comprador de bestiar.

Desprès d’una hora berenant , a les dotze i mitja hem reiniciat la marxa  amb la panxa plena i afrontant just passat es Carritxo les pitjors rampes del dia.  Això ha fet que la sang no arribes be al cervell i molts hem tingut sensacions molt rares i ens semblava que el camí era “flow”. Com no podia ser d’altre manera en arribar a dalt ens hem tirat per avall per avall per tornar de nou a pujar el que aviem davallat i continuar l’ascensió  fins una altre vegada el coll de s’era penjada  pel que ja quasi  havíem passat feia 43 km. Si fins aquell moment els bucles no havien arribat a coincidir ara descaradament tornàvem a passar pel mateix camí amb l’objectiu de rodejar el castell de Santueri i tornar arribar de nou a la carretera a 2 km d’es Carritxo a on en fran i en tibu ens han abandonat. Nova pujada i nova baixada per can lis i a la fi arribem s’Horta vella, aquest petit oasis dins els secans del voltant.

La ruta comença a agafar una mica de direcció clara enfilant cap el puig de ses mamelles per desprès començar ja a voltar cap a Felanitx i a completar la volta a sant Salvador.  En arribar a la pista que varen asfaltar fa uns anys i que va  per darrera sa serra Llonga, ens fiquem per un magnífic tirany que evita l’asfalt. Ja nomes queda empalmar amb els tiranys que duen cap a la carretera de sant Salvador i per no tenir que sortir a la carretera de Porto Colom travessem  alguns sembrats. Ja s’ensuma el final de la volta quan un soroll ensordidor ens arriba i comencem a veure cotxes mal aparcats i gent per la muntanya. Resulta que estan fent una carrera de cotxes al puig. En vp que no vol renunciar a fer el petit circuit de descens que hi ha allà, travessa la carretera i puja arran de cuneta fins la davallada, la resta el soroll dels cotxes ens intimida mes i decidim tirar per avall i travessar la carretera a la part baixa . Ens ajuntem al camí que va cap al cementiri i així tanquem el cercle. 

Per acabar la Jornada  l’organització  ens sorprèn amb un petit mercat   de roba tècnica de muntanya de primerissimes marques  a molt bon preu, per lo que molts acabem firant i quedant a deure.

Bona volta que ens demostra que la comuna de bunyola del Llevant de Mallorca es el puig de Sant Salvador i que segons l’opinió d’aquest narrador si  es deixes  algun  tirany sense fer per una altre ocasió i s’allargués per  qualque altre banda, als que ens orientem una mica no ens donaria aquesta sensació d’estar  rodant sense rumb. Be, es una manera distinta d’entendre el disseny d’una volta mes pròpia d’un circuit d’una carrera que d’una excursió.

Gracies VP per la volta i per fer de bon guia.

68 km 1117 mt de desnivell

Amb tanta volta i bucle aquest narrador s’ha oblidat de l’objectiu de la crònica que era donar canya al personatge de la setmana . Ho deixem per un altre dia,això no quedarà aixi, li tenim un ull al damunt...