PINETONS sabat 17 gen

DISSABTE DE SANT ANTONI O DISSABTE BLANC ( per alguns privilegiats)

by Torner.

Vuit del matí on sempre, amb una temperatura ben freda: VP, Biel, Rol, Pere, Jeroni, Andreu, Fran, Miqui, Sergi “mitjavolta” (que avui retorna, dos mesos més tard de l’anunciat i amb un nou intent de convertir-se en sectari), Raúl, que s’ens afegirà a Son Torrella, i jo mateix, el negre d’en Mapes. “Els onze d’en VP”, igualet que la peli d’en Clooney.

Dia de  grans absències també: en Joan, liat amb tasques familiars; en Tià “es sonat”, castigat a fer feina; en Salvi, que devia tenir qualquna auditoria; en Micot, un altre pijocoleta, de vacances per Puigcerdà; n’Anton, entre el insomni i la feina; Tibu el simpàtic, vetllant durament per la seguretat de tots; en Jonander, columbiándose per qualque lloc; en Llerard, de viatge surrealista a la neu amb el seu germà i tirant la casa per la finestra; i el nostre master-tracker, en Mapes, també a la neu amb l’al·lota, però amb menys ostentació que els magnats de l’automòbil.

L’objectiu del dia proposat per en Vicenç és fer tope als Pinetons per anar tornant pel raiguer. Partim idò a ritme de cames nervioses, pel fred que fa, cap a Passatemps i Son Termens, amb un Peret un tant despenjat no se sap molt bé per quin motiu. Tots junts, ens ficam per la zona verda de Palmanyola, perquè ens agrada l’emoció que té la possibilitat de trepitjar merda de ca. Anem a cercar les vies per anar cap a Caubet, on donam una sorpresa al grup amb l’emputat bucle que feim darrerament els dels horabaixes. Son Serra i carretera fins la pedrera de S’Extremera, on comença la part furtiva del dia fins que sortiguem d’es Cabàs. 

Arribam a Son Torrella on ens espera en Raúl i enfilam cap a Son Pou i Coanegra. Al pas per la casa, n’Andreuet ens deixa bocabadats pujant-se el tram fins la barrera amb un zero que no em fuig del cap. En el fons crec que encara no sabem del que és capaç aquest al·lot. Així, ens plantem al primer pateig del dia, on cadascú fa el que pot per colcar una mica. Els més llestos van a peu. Quan som a dalt, torçam cap a Cas Secretari ( no sabem si antigament hi havia una oficina per allà) i, torrant pastilla ens tiram per la vertiginosa baixada fins Alaró, per berenar a Sa Granja. Ens trobam al moment més perillós del dia, i és que Alaró té gafe. Omplim la butza per 5,5 pavos, i comença el dilema: que si en Micot ha dit que està molt brut, que si és millor anar a Lloseta i després Tossals i Solleric, fins i tot el fidel Miqui s’enfronta al seu amo.

Així, en Vicenç s’adona de que ha treure l’autoritat que du dins i no li queda més remei que aplicar el reglament sectari amb tota la seva contundència sobre el rebels. Això no afecta als dos forasters del grup ja quen tenen pressa i se’n van a casa cercant no sé quin camí. Un cop tothom al seu lloc, tiram cap a Solleric pel pestós i polèmic empedrat. Tancam el grup en Raúl i jo que pujam de més bon rotllo. Tiranyet cap a Tossals i, com no podia ser d’altra manera, en Pere la torna a fer, i es que després d’saludar educadament a un colega corredor, surt per orelles i romp la pantalla del gps ( bona excusa per comprar-ne un de nou i ja que hi som, un de millor). Després de ser atès psicològicament per en Biel, ens juntam a la barrera i feim la pujada fins el refugi, que encara està tancat i en obres.

Comença el segon i fastigós pateig del dia, per anar a trobar el camí dels Pinetons. Els homes carrera, com no, pugen com coets, mentre els altres anem amollant pestes. Un cop al camí comprovam que el que diu en Micot és vera, està brut de Càrritx i troncs caiguts, i el camí està un tant confús. Tot i així, n’hi ha que el fan amb satisfacció, però no és el meu cas ja que vaig tres quarts petat i no faig més que travar-me. Acabam el camí doncs, amb el fortíssim Miqui en primer lloc, i baixam cap a Mancor per la pista particular que arrenca des de la casa ja que és la manera més ràpida segons  els experts.

Ja a Mancor, tornada típica per Lloseta i camí Raiguer, més o manco a bon ritme, amb exhibició inclosa per part d’en Jeroni amb un magnífic invertit perfectament controlat tot i la tremolor. Seguim tirant a ritmet llevat dels que duen dorsal que peguen i s’en van atacant-se entre ells, guanyant en Sergi que demostra que a terreny fàcil no té rival, amb el permís d’en Micot clar.

Arriban a Palma, més desfets que sencers, i fem la clàssica cervesseta a un baret de l’Amanecer, als baixos de la monstruosa finca-estafa de color marró merda. Com no, donam la nota al bar amb els continus exabruptes que surten de la boca d’en Miki a tota veu, cridant l’atenció de les cambreres que ens miren amb estupefacció. 

Ens acomiadem entre els agraïments d’un Sergi que pareix que poc a poc van entenent l’esperit sectari, tot i que encara li quedin moltes hores de vol.

En resum, 96,8 km i 1539 m de desnivell.

CALA EGOS. Dsbt 10 gen

Tocava tramuntana Sud,  pensant allà a on feia temps que no anàvem sorgí la idea de Cala Egos, si miréssim el blog, es possible que el nom surti nombroses vegades, però aprofundint en la crònica veuríem que al final feia molt de temps que no baixaven fins la pròpia cala.

8,00 lloc habitual 11 bikers, vp, pere, jetronic, bigel, torner,largo, fran, salvador, anton, MIKY i mapes. Després de la presentació oficial del nou “pepino” de n’Anton, una magnifica Orbea 29 de carboni.

Iniciem la ruta en direcció ca n’angeli a on toquem la primera terra. Quan enfilem el camí dels reis a la primera rampeta del dia en MIKY  es situa en posició de capçalera. Passem Madre Alberta i tirem cap a Genova per el carril bici per així arribar  a la famosa rampa de mammoth,  que pareix impossible de pujar però que  segons una mítica llegenda del mtb local,  es diu que  en Kike Riera ho va aconseguir fa molts d’anys. La veritat es que ara està totalment compactada  i segons ens han informat el famós personatge en questió  ho va intentar fa poc i va quedar a nomes  20 mt de dalt. 

Continuem pel caminoi , cap a sa font de Bendinat fins que arribem a la gran pujada. Iniciem l’ascensió amb en MIKY al cap d’avant marcant ritme. En arribar al desviament de l’antic camí que ens  ha de dur cap  a Costa d’en Blanes ens reagrupem i ja tots junts iniciem la baixada per el pedregam  en que s’ha convertit el camí gracies  a les motos. En arribar de  a la pista d’avall ens tornem agrupar  i iniciem la pujada cap a la urbanització amb les seves rampes simpàtiques que avui les corona en MIKY. 

Tobogan cap a la guixeria Dalmau i sortim a costa d’en Blanes, per la barrera amb botador a on en MIKY  també ens fa una demostració de com es bota una barrera al estil Coe. Ara que ja tenim les cames ben cuites continuem la marxa de bon rotllo per el passeig Calvià fins a Santa Ponça. D’allà, anem alternant el passeig amb alguns tiranys per les zones verdes del voltant per així arribar a la fi fins Peguera.

Es hora de berenar i seguint les indicacions d’en kiko amic den Meli ens aturem al bar Maria Eugenia. Com que no havíem aconseguit el telèfon no ens ho tenen preparat, per el que tarden una mica, però com que estem a una terraseta davant la mar i amb soleiet, esperem de bon gust. Bon berenar a preu de zona turística de primera línia. Després de carregar aigua a un super reiniciem la marxa pels caminois  que van cap a Camp de Mar i després pels del Port a on dues motos ens incordien una mica, ja que va  apareixent i desapareixent per el nostre recorregut.

En arribar al Port  enfilem cap el camí de Cala Egos i  podem comprovar que efectivament, han asfaltat tota la pujada. Això si, amb asfalt tenyit de verd. Com que el pendent no ha disminuït el grup s’estira i en MIKY es posa al davant i es el que corona el collet. Es una mica tard per tirar per avall, per el que hi ha un intent d’aplicar tisores, però al final com que som pestosos i volem acomplir objectius, tirem per avall. Avui ho fem per la pista de mes a l’esquerra que  ens du a fer una volta per la costa i ens permet veure unes imponents vistes.

Llàstima que el recorregut idíl·lic   acabi amb una trialera radical en la que en Torner demostra les seves habilitats. Arribats a la cala, fem la foto demostrativa de que hem passat per allà i iniciem la pujada per les duríssimes rampes. Aviat en MIKY es posa al davant i arriba el primer tant a la parada intermitja com al pas vermell. Mentre els altres anem pujant com podem es va veient com alguns van posant peu , no perquè derrapin, sinó perquè decideixen que ja n’hi ha prou.  En el cap de molts està present la tornada per son Boronat en la que sempre apareix el senyor del mazo.

Foto de sa Dragonera i baixada cap a S’arraco, primer per la destroçada trialera, després per la pista i finalment per la carreterona. En arribar al poble, alguns queden enfonsats al veure que la tornada la fem per son Castell. Sigui com sigui, pugem les rampetes i arribem a Andratx  per son Font, que  segueix amb les barreres obertes fins que ho compri qualque Alemany. Travessem Andratx amb diagonal i així ens evitem el camí de son Xina, ja que estem una mica preocupats pel ca d’en Vp que ja fa massa hores que està tot sol.

Iniciem la penitencia que tots temíem primer pujant el camí de sa guixeria i desprès fins el vell de Capdellà. Allà a damunt el banquet que hi ha al mirador en Torner troba un magnífic telèfon i fa la bona obra del dia cridant a un dels contactes que hi ha  guardats al telèfon,  així  informem al conegut del propietari de l’aparell  que el  deixarem  al Bar Nou d’es Capdellà. Fem la baixada, deixem el telèfon i prenem un petit avituallament a la botiga per enfrontar els darrers kilòmetres. Allà en Fran en abandona ja que ens indica que a casa te “una mujer enfadada”. Com era d’esperar el subidon desprès de l’avituallament  nomes arriba fins a son Boronat, ja que allà, en els darrers metres per arribar a les cases, tot i que siguin relativament  plans, molts  comencen a sentir la presencia del nostre vell amic.

Tot i això el grup es manté mes o manco  compacte i nomes  al final queden  una mica despenjats en Salvador i n’Anton que avui era en garganta profunda, ja que estava tan afònic que quasi no podia xerrar. La pujada avui ha esta amenitzada per en MIKY que de tan en tant abandonava la seva posició al davant   per anar demanat com ho dúiem i es que en MIKY està Fortissim ¡¡¡¡.

Arribem  a Valldurgent a on convencem en Torner que volia prendre cap el coll de sa creu perquè vengui per el dels tords i així fer una cervesa en es Ferreret. Així ho fem després de deixar en VP a Establiments. Bona volta amb 2080 mt de desnivell i uns 98 km.

“ Sant Salvador Extrem 2015/60 “ dsbt 3 gen

cronica by torner.

60 x 80 = 3115 ?  Està clar que les matemàtiques no són lo nostre.

A la fi arribà el gran dia, 03/01/2015, una data per recordar, amb molts de significats, i per festejar-la, el protagonista, l’amfitrió, el jubilat d’or, no se li ocorre una altra que organitzar-ne una de les seves: un recorregut per les serres de Levant i la costa Felanitxera per deixar-mos ben capolats, això si amb una bona recompensa. Estam xerrant d’en VP, un personatge que ha aconseguit arribar als 60 tacos en un estat de forma immillorable i que molts de nosaltres envejam, amb un mèrit afegit, cumplir-los sense que se li posi cara de senyora com a molts d’homes d’aqueixa edat. Tot lo contrari, té cara de tipo dur, i ho demostra fent-mos patir damunt la bicicleta.

Set i mitja a un fred i boirós Puig de Sant Salvador: Lluc, Tòfol, Salvador, Antón, TIbu, Llerard, Biel, Mapes, Joanot, Jonander, Andreu, Micot, Raúl, Miqui, Pere, Tià, Fran, VP , Torner, i un gran absent, en Jeroni, que des de que s’ha acostat a n’en Pere les coses no li van tant bé.

Després d’un parell de fotos malparides, i una sessió de tassa calenta al Californian Tea Saloon, partim cap avall, per, després d’una baixada “neutralitzada” fins al cementeri, començar en sèrio. 

Emperò, als cinc minuts n’hi ha un que ja ens ho posa difícil, en Pere Noendoncuna, i és que no sabem si ho fa per tenir una excusa per canviar les llantes, però clava un pardal de tatxa a la roda que li travessa dins i tot l’exclusiva llanta de carboni. Mentre s’enreda entre plors i laments, ens posam mans a l’obra per posar una càmara (molta bici però una puta merda de càmera de 26”) i poder seguir.

Enfilam, doncs, pels camins que ens duen cap a Son Gall, amb una pujadeta que ja ens posa la patata a bullir. Així, anam envoltant el Puig pels divertits camins i trialeres en direcció al coll de sa rota penjada, quan en un moment donat, en Lluc, el nebot d’en Vp fa una bona excursió fora de pista que, tot i l’aparatositat de la caiguda no té cap conseqüència. Anem seguint el singe track, fins que al moment de agafar cap a can martorell, en Mapes, veient el “percal”, decideix anar de manera més directa cap a Santueri. Seguim la resta pel camí previst per un continu puja i baixa on es comencen a veure les primeres cares d’asfíxia. També n’hi ha un, condecorat recentment, que fins i tot crida i plora desesperadament a la vegada que es caga amb la transmissió de la bicicleta.

Arribam a la carretera que puja a Santueri on ens trobam de nou amb en Mapes, i tots plegats acabam la darrera i dura rampa, però sense arribar al castell, ja que enfilam cap a Horta vella.  . El ritme és bo, i com que molts duen el track no passam massa pena pels que es despenjan un poc, i així arribam ben puntuals al berenar a Calonge.

Degut a l’alta humitat de la zona, anam totalment xopats. Felicitam amb una original cançoneta d’aniversari a n’en Vicenç i brindam amb els cafés, quan el pobre Antón és betiat amb un de ben calent per part del cambrer que li socorre les cames.

Cercant el sol com a sargantanes partim cap a Porto Colom, on començarem la part costanera per després ficar-nos dins S’Algar. Així anam fent l’entretingut i sinuós camí de terra i roca fins que hem d’aturar  perquè en Fran ha foradat la “rueda del detràs”. Mentre esperam, en PereNoenfaigunadedreta aprofita per destrossar les ulleres a n’en Joan. Pareix que amb la llanta no en tenia prou. Segueix l’espera mentre elogiam l’esquena peluda d’en Joan, i en Tibu prepara el terreny per fer una de les seves escapades, al·legant problemes de la antiestètica i molesta trencadura que passeja fa un parell d’anys, però com que és en Tibu, així està el tema.

Emprenem la marxa i arribam a Cala Murada, on en Gerard quan anam a sortir a l’asfalt fa mostra de la seva habilitat fotent un esclat que el deixa trabucat damunt les pedres cul a l’aire: més indigne impossible. Després del ridícul, ens apropem al paradís de Cales de Mallorca pels tobogans que fa la carretera, on curiosament, el de la petada més estrepitosa del dia, n’Antón fa una exhibició de força. Pareix que ho va deixar tot allà. Agafam la pista ample que dibuixa la costa i que ens durà a la trialera que dóna a Cala Magraner. Aquí en Gerard és renyat per no respectar el torn i a damunt fer un embós baixant a peu. Pareix que ara vol ser l’antisectari de l’any.   Sense més dil·lació sortim de la cala pel divertit torrent que ens duu als sembrats per on arribarem a la carretera de Porto Cristo a Cales. 

Immediatament collirem la llarga costa del camí dels Presos , Aquí ja n’hi ha un parell que comencen a fer figa, entre ells en Lluc, cosa que reconeix. Un cop a dalt, ens enduim la sorpresa de que en lloc de voltar cap a la dreta per acabar de pujar el coll, tombam cap a l’esquerra per un agressiu caminoi ple d’argelagues.  El ritme segueix sent bo, i així arribem a Fangar, on disfrutam de les seves magnífiques pistes a velocitat comandada  per l’escuder, secretari i personal training Miky que en cap moment abandona el cap del grup. Aturam a la sortida del ranxo per agrupar i buidar dipòsits, i de nou sortim al mateix ritme, fins la carretera de Porto Colom.  En aquest moment la falta de beguda, l’exigent recorregut puja i baixa i les hores que ja duim es noten a les cares. En Micot cerca aigua apropant-se a una casa sense èxit. Un poc de carretera i tot d’una ens ficam per les pistes que ja ens apropen a les faldes de Sant Salvador. Ja veim el final, però no serà cap regal degut al seguit de rampes que travessen els sembrats que a la fi ens col·loquen a la carretera. Ara ja si, ensumem el final, que per molts de nosaltres és agònic, fent la pujada amb un fil de força. Un cop a dalt ens felicitem, “molt bé tios, eh, molt bé tios, eh tio eh tio”, a la vegada que feim recompte i, encara en falten dos, en Salvador i el gran petat del dia, n’Anton, el més sacrificat de tots ja que ni entrena ni dorm.

Amaguem les bicis, ens mudam i anam a dinar. Ens tenen preparat un bon tiberi típic: sopes, arròs brut i ensaïmada de figues. El seixanter sectari pressideix la taula, ben acompanyat pel seu fidel escuder i parella de fet, fent mos pensar que assistim a una boda gay.

Brindam pels nuvis entre crits que fan empegueir a més d’un. A l’hora dels obsequis, no falta la tianada típica d’aquests events, i és que ens ha fet creure a tots que li regalava  un ca a VP. El “susto” no és per menys, en Tià està sonat i sovint ens acollona.

Contents i panxa plena ens acomiadam no sense esforços ja que no sabem renunciar  a les despedides a la mallorquina, i ja en pot fer de fred!

Total 70 km i 1600 km de desnivell.

RESUMEN 2014

ENERO.

Empezamos el año con una vuelta rodadora para quemar los turrones y  para tener un Bonany fuimos hasta la ermita del mismo nombre, quizás la mejor salida del mes fue la siguiente en la que subimos por Comassema hasta los embalses, bajamos por el barranc y regresamos a Palma por el tradicional Soller-expres.  Desde hace ya dos años, irremediablemente en Enero, recordamos a Cecilio, subiendo a su querido Castell de Alaro el dia 23 y el sábado pasando por el camí d’en Cecilio, en es Ratxo des Galatzó.

FEBRERO.

Febrero podría parecer un mes anodino de invierno y de pura transición hacia meses con mejor tiempo sin embargo el de este año fue muy intenso. Empezamos el mes viendo con envidia como Vp se lo pasaba a lo grande  en la Trans Andes Chalenger y a nivel mucho más local con la escapada de ida y vuelta que en un día  realizó este narrador con fran hasta Montetoro de Menorca. A nivel de vueltas sabatinas es difícil definir cual fue mejor, pues las tres entrarían en el ranking de lo mejorcito del año. Así pues fuimos hasta Betlem inaugurando anticipadamente la vía verde de Manacor a Artá que nos permitió realizar una buena vuelta con ida por las vías, subida y bajada a la ermita y regreso por na Borges.  En la salida que hicimos por la Trapa nos reconciliamos con este extremo de Mallorca que últimamente lo teníamos olvidado ya que siempre solemos bajar hacia s’Arraco. Acabamos el mes con una vuelta por el Teix entrando por el coll de Soller gracias a que Vp nos consiguió paso franco.

MARZO.

Empezamos el mes con la crónica de la poca nieve que hemos visto este año, apenas unas manchas en es Galileu, en la que sufrimos y pateamos como condenados.  De nuevo en este mes es difícil decidir que recorrido fue el mejor, ya que en él inauguramos una nueva ruta por Formentor i Pollença, territorio hasta ahora en parte desconocido en el que no disponíamos de ningún recorrido al estilo sectario de buen kilometraje. Todo quedo bien reflejado en un video, sistema que ya hemos incorporado de manera habitual para los grandes eventos.  También en este mes cumplimos un deseo de hacía muchos años, poder volver a entrar a s’Arrom, por la puerta grande y con permiso gracias a las gestiones de Juan. En la vuelta a los dos Colls: Estellencs i Carniceret incorporamos un nuevo camino por los molinos de Galilea i parte de la subida al coll des tords, en la que nos planteábamos si sería posible continuar este itinerario unos kilómetros más por el otro lado de la carretera…

ABRIL.

Poco a poco va mejorando el tiempo y los naranjos empiezan a florecer, es tiempo de Soller. Primero vamos allí después de subir a los embalses por los tuneles y hacer la Costera y luego en otra vuelta en que paseamos por el cami de Rocafort y des Rost,  regresando a Palma por Valldemossa. Como es habitual fuimos alternando la serra con el resto de la isla, asi en un fin de semana extraño en que hubo muy poco quórum los que quedaron fueron hasta s’Estalella y en otro realizamos una de las clásicas vueltas made in Vp por Sant Salvador. En ésta, desenmascaramos a Jetroni y descubrimos el lobo que se ocultaba bajo la piel de cordero. Con el buen tiempo empezaron los planings para las futuras escapadas, la Bi6000 estaba en marcha.

MAYO

Tiene dos nombres Bi6000 y Juan. Bi6000 porque fue el primer  gran viaje del año  y Juan porque este también era su gran viaje después de muchos años de ausencia. Los paisajes fueron esplendidos, la comida magnifica, pero sin lugar a dudas lo mejor de todo fue ver la cara de felicidad de Juan en todo momento. En las restantes salidas del mes estuvimos por la Coma d’en Vidal i realizamos una de las clásicas aunque siempre con variaciones, vuelta por el Raiguer. En este mes también hubo una escapada de algunos por una carrera en mtb por  Ibiza . No existe crónica  aunque si muchos rumores de conductas algo agresivas…

JUNIO.

No hay duda, el mes de Julio es el mes de la TransMallorca, por fin realizamos este reto que estábamos preparando con Cecilio antes de que nos dejara. Por fin lo teníamos todo organizado  para poder  ir desde sant Telm hasta Capdepera. Cruzamos toda la isla en un vuelta non stop de muchas horas y muchos kilometros. Las salidas anteriores fueron salidas rodadoras para asi engrasar la maquinaria. Fuimos hasta Pollença para hacer els camins vells de Lluc, los 111km del pla, el camí de metro y para revisar las vías del tren y huir de la monotonía de los recorridos habituales  nos desplazamos hasta Manacor para hacer la serralada de Capdepera.

En este mes también nos dejo Belo, un viejo amigo que si bien nunca llegó a formar parte del grupo, tuvimos mucha relación con él cuando estaba en el taller de Blando con Juan o luego en el taller de Gerardo.

JULIO.

El mes de Julio es un mes de transición y preparación para el viaje, las vueltas se hacen  largas y con importante desnivel, aunque el calor arrecia buscamos las sombras y las alturas de Tramuntana .En este mes   estuvimos por  el port de sa pera de s’ase, subimos el barranc de biniaraix y bajamos  els cingles de son rullan. También se realizó la tradicional   vuelta de cala d’or que se recordará por el famoso bidonazo. Como cada 8 de Julio celebramos el Buba’s day.

AGOSTO.

Agosto es el mes estrella, el objetivo del año,  el mes del gran viaje, el mes de los Alpes. Este año los preparativos fueron complicados, las reservas y el track se cerraron tarde, pero al final todo estaba a punto, menos el tiempo. ¨Llovió y llovió, por lo que intentamos salvar los papeles como pudimos. Pese a todo, valió la pena, ya que el viaje fue una auténtica aventura,  tuvimos que improvisar y adaptarnos a las condiciones, tomando decisiones cuyos únicos responsables éramos nosotros. Aquí no había una organización a la que acudir en caso de problemas, pura aventura, puro viaje sectario  en el que el que en los momentos difíciles el grupo se consolida mas que nunca. En este año Rol i Andreu se estrenaron en nuestros viajes Alpinos de verano, hay que reconocer y  agradecerles   el optimismo que siempre mantuvieron y que fue decisivo para lograr nuestros objetivos.

SEPTIEMBRE

Como cada año, después del gran viaje el verano se hace largo y no existe mucha motivación, apetece pensar en alguna nueva escapada antes de que llegue el frio. Así Fran, que no pudo venir a ninguno de los viajes, se escapó para hacer la vuelta integral al Montseny en una agotadora y larga jornada y yerar se sacó de la chistera y  de un día para otro una salida a la Pirines Epic Trail , una vuelta que tenía muy buena pinta y  a la que asistieron los que pudieron ir en las fechas que el organizador determinó, ya que  no hubo reuniones para intentar cuadrar fechas con el máximo número de interesados. En las salidas por la roqueta fuimos por Balitx i la Font de sa Senyora. En una vuelta por Superna en que nos acompañó Bini, Torner abandonó definitivamente el mundo de las 26, podríamos decir que ahora si las 29 han triunfado totalmente. En la salida cuyo objetivo incumplido era la Campaneta pasamos por los nuevos senderos para subir al coll des tords que inaguramos en la far to far, éstos son la principal incorporación del año en temas de caminos. En el lado negativo  ratificamos que el sendero des Cucons a Santa Ponça tenía los días contados.

OCTUBRE

Al fin llegó la equipación sectaria, hay que agradecer a  Andreu el gran esfuerzo y el tiempo invertido en ello. Pese a algún pequeño error en las dimensiones de algún logo, la nueva ropa  ha sido un gran  éxito. Desde que la tenemos parecemos un auténtico equipo.. En este mes se anunciaron nuevas competiciones deportivas en mtb  siguiendo el filon de las ultra trai o o la 312, ahora parece que hay que explotar este nuevo filón, maratones por san salvador, las 4horas se multiplican  y se expanden por toda la isla y la más temida, una gran  concentración de tres días por la isla. Pero Mallorca “is diferent” y es así, porque aquí mayoritariamente el territorio está en manos privadas y es muy difícil organizar grandes eventos sin pasar por fincas particulares. Una cosa es  que pase un grupito de excursión y otra es montar un negocio en fincas de otros.  Así pues no sabemos cómo acabará la cosa, nosotros avisamos  de los peligros que esto puede acarrear. De hecho en este mes se hicieron evidentes, El pla des Pouet ya es territorio prohibido para las bicis y el barranc de Biniaraix ha estado a punto de también serlo.  Octubre ya siempre será el triste mes en que Toni Gesa, nos dejó. Asi acabamos el mes  con una cena para recordarlo.

NOVIEMBRE.

Estamos en plena temporada de caza y la organización de las vueltas se hace complicada, hay que evitar las zonas de cazadores. Así los recorridos suelen ser algo anodinos . En este mes fuimos hasta LLuc dando una vuelta por los senderos de la zona. Allí Gerardo nos deleitó con un gran salto/ caída  por una marjada que por poco estuvo  a punto de frustrar la inminente travesía que iba a realizar por los hielos patagónicos. En este mes hubo otra escapada sectaria por tierras Gaditanas al parque de los alcornocales , en el que también por lo que contaron también había mucho barro.. Estuvimos también por Peguera viendo los nuevos circuitos de Enduro con sus estúpidos nombres .Rodamos por Algaida i la zona recreativa de Can Pa cuit, por Solleric i por las ermites velles.

DICIEMBRE.

Empezamos el mes rodando por Pollença y Miner. En la semana siguiente, aunque parezca sorprendente, inaguramos nuevos tramos de caminos que desconocíamos en lo que llamamos “variantes per Planicia”. Como ya es habitual parte del mes lo pasamos discutiendo en donde y cuando íbamos a celebrar la cena de Navidad, que al final se celebró en el mismo sitio que años anteriores.  En la cena Gerardo fue nombrado  sectario del año, la decisión fue algo controvertida pero esperamos que éste haga honor a tan alta distinción.  Acabamos el año en que también hemos descubierto la nueva pasión por la fotografía de Torner con una vuelta por cap Enderrocat y el clásico Soller expres.