Així va ser, sense sexe ni cintes de video però si mentides, més bé mentiders. Aquesta podria ser la conclusió d’aquest dissabte. Ho explicarem un poc.
Un dissabte més ens trobàrem sense la mà de ferro del cabdell Mapes, així que agafà el comandament en Miki, que pareix que comença a tenir pes dins la directiva, i disennyà una ruta a conveniència, a més de canviar l’hora de trobada. I ens vàrem trobar amb un recorregut majoritàriament asfàltic, amb qualque pinzellada d’mtb (Solleric-Aumedrà) i alguna pista gravel. Tot indica que la va confeccionar en base a un dels seus entrenos cx.
Anem a parlar dels mentiders, més bé del mentider, ja que d’un d’ells, el Tibu, ja no ens sorprén res, però l’altre…no ens ho hauriem pensat mai. Resultà que de camí cap a Lloseta ens creuàrem amb un nombrós grup de bikers perfectament uniformats de groc, i entre ells en vam identificar un que no era altre que en Miquel Bordoy (Bordiu pel Fran). S’ho tenia ben amagat. I ens pensàvem tots que, a part de ben educat, era fidel! Idò no. Resulta que havia donat un seguit d’excuses a n’Andreu per no venir aquest dissabte, però res de que ens trairia amb els de cyclingme. Però bé, qui ens la fa, la paga, i ja hi ha data pel judici. Es pot preparar!
La tercera qüestió, que tractàrem al berenar, la del màrketing, i és que veient els de cyclingme, un s’en adona de que nosaltres no dominam el tema: colors apagats a la vestimenta, falta d’uniformitat, discrets, hermètics, sense facebook per penjar fotos amb somriure profident, i sobre tot, manca de frases o màximes motivadores com eres lo que entrenas o empuja tu alma. En fi, què hi farem, cadasqú és com és.
Partim idò, a les vuit i deu!, en Pere, Fran, Biel, Andreu, Torner, i en Miki, que tot i ser baixa de darrera hora per força major, ens acompanya fins Sa cabana. Nosaltres seguim per Son Macià, Caülls, Festival i camí de Sa Bomba. A can Frasco ens trobam amb en Tià i la visita sorpresa d’en Vicenç, que tot i l’any negre que du, segueix fidel al lema no hi ha que aturar! No hi ha pressa pareix, i ens entretenim a la mallorquina a la vegada que saludam als coneguts que circulen per allà i van arribant en Gerard i n’Antón. Decidim seguir, ens despedim d’en Vicenç que té un dinar a Santiago, i tiram d’asfalt pel camí des Raiguer fins que, devers can Cabrit, agafam el camí de Bànyols (sabem que els cxers hi van), passam per son Fortesa, Alaró, i enfilam pel pestós camí de Solleric. Un cop allà, i després de trobar la combinació de la barrera, agafem el gr cap a sa Casa Nova, i d’allà baixar per dreceres fins el camí de Tossals.
Seguim davallant, Son Ordines, Clot d’Aumedrà, Cas Senyor, S’Hort Nou, Son Cocó, Sa Mànega. Pel mig ens hem creuat amb els que empenyen l’ànima, tudant una bona oportunitat per fer sa pilota a n’en Cris Fortesa. Arribam a la carretera que va a Alaró, per tot d’una agafar a l’esquerra el cami d’Aiamans. Travessam el torrent de S’estornell, cementiri de Lloseta, área recreativa, i aturam un moment perquè el ciclista substitut comani els berenars, i també per posar a parir en Bordiu, fins el punt d’haver de calmar un exaltat Andreu. Passats els nervis, voltam pel poliesportiu per anar a agafar el camí cap a la gravera Pieres, tot i que ens despistam i no hi passam. Arribam a Biniamar, al bar Mayurga, on berenam com a senyors, a la vegada que comprovam que el cambrer és més simpàtic del que pareix per telèfon. Repassam els temes d’actualitat (cas VW, eleccions, inmigració…), cafetet i partim. Bé, això és un dir, perquè ens passàrem més d’un quart defora per despedir n’Andreu i en Gerard, i mentre en Biel intentava arreglar els casc d’en Pere noendoncuna.
A la fi arrencam pel camí de son Marimon que amb aquest sentit no és gens pestós, i ens plantam a Incca. Aquí ja començam a perdre el nord i reprenem la ruta de manera anàrquica, sense tenir molt clar cap on anar, i seguint l’instint de cada un. Més o manco sortim d’Inca de bona manera, i volem agafar el camí de Son Roig per anar en direcció Sencelles i ficar-nos dins el torrent, però com que ningú té clar el camí a agafar, ens deixam dur per una pista cx que ens du cap el pla de Biniali, on farem una aturadeta a can Biel o sogre d’en Pere. Salutació oficial a la família, i la sogra ens anima a agafar un caminet cap el poble que va per dins els horts i que ella coneix molt bé, i així ho feim. Travessam la metrópoli i tiram pel camí de Ca Na Rosa, on hem d’aturar perquè m’ha abandonat una xinxeta que m’acompanyava feia una bona estona. En Fran aprofita i parteix tot sol. Mentre sol·luciono el problema, no sense aguantar mil i una vegada que em demanin si duc líquid, la resta fa amistad amb un veí que ens mostra un caminet d’enllaç cap a la mateixa carretera i que resulta ben graciós (tooma Mapes!). Sortim de nou a la carretera cap a Santa Eugènia i que passa per Son Vents. Passam el poble pel costat en direcció Ses Olleries per fer la curta però terrible pujadeta al xal·let.
Foto de rigor amb el cor al coll i tiram cap a ses Coves. La ruta establerta deia que haviem de pujar pel Pinar des Senyor, però simplement passam per allà. Aquí estam en territori Tià i deixam que ell agafi les regnes. Comellà des Rafal, comellà des Betzers i caminois fins que ens topam amb el blindatge de la finca de Son Seguí, tot un absurd tenint en compte lo grossa que és i l’aprofitament que hi pot fer l’actual propietari que probablement ni hi viu.
Sortim a la carretera i agafam el carril bici del lateral cap a Santa Maria i que surt a la de Sencelles. Aquí ens deixa n’Antón que avui ens ha donat la bona notícia de que reprendrà els estudis per aconseguir l’accés universitari. Molt bé. Els quatre que quedam ens encaparrotam en fer el tram fins el cementiri de Santa Maria per la vorera esquerra ja que és ben ample i no està asfaltada. En passam un fumé ja que són més de dos kilómetres sobre quatre dits de gravilla, a més em serveix per tornar a foradar. Mentre arreglam a l’estil Emaya, en Tià s’acomiada. Hem de destacar que aquest, avui, ha abandonat el talant malsofrit que tenia darrerament i per contra se l’ha vist ben content tot el dia. Que duri Tià! Sol•lucionat el poblema, els tres que quedam tirma cap el Jardí den Ferrer, Pòrtol, Ses Clotes, Sa Cabaneta, cami per Ses Rotes fins Son Blanc. Ja a la carretera d’Inca, anem direcció ciutat, carril bici Jacint Verdaguer i a Santa Pagesa feim un final feliç amb beguda oficial.
Total 90 km i 1000 de desnivell.
