Este blog pretende ser el diario resumen de las salidas y viajes de sectamtb
Un grupo de mtbikers de Mallorca.

lunes, 23 de noviembre de 2015

LA CABRA (Bunyola-Orient-Alfabia) Dsbt21NOV

Este fue un sábado atípico por la falta de nuestro guía y padre espiritual pater mapes (que se encontraba herido, mordido por un perro), y como siempre que falta, se nota el vacío de poder y sobre todo de iniciativas para la ruta del sábado. Eran casi las 21:00  y nadie proponía que ruta hacer. Así que a este “humilde narrador” se le ocurrió proponer algo… Algo facilito y cercano por la Comuna de Bunyola,  subir por penyal de honor, bajar por “la cabra” coa negra, es freu y dirección santa maría.  Así también se podrían acercar al berenar los sectarios que se encuentran en rehabilitación como Jetronic y Mapes. Craso error, así como lo de proponer en este grupo no se da muy bien, lo de criticar es otra cosa…. Enseguida el chat que estaba medio muerto empezó a hervir con mensajes de broma sobre “la cabra”, o proponiendo rutas incongruentes, o simplemente pasando del tema. Pobre de mí, que intento huir en mi tiempo de ocio del régimen castrense de mi trabajo, y salgo de la sartén para caer en las brasas. La antigüedad y jerarquía, son los signos inequívocos de la secta, hasta que Pere (miembro casi fundador y con una trayectoria intachable) no propuso algo (que con su buen tono conciliador incluía parte de mi ruta propuesta, y con buen criterio la ampliaba para que diera más de sí) no se zanjo el tema. Luego vendría el tema del horario, una de las pocas cosas claras que tenemos que es salir a las 8:00, también se cambió y acabamos saliendo a las 8:40. En fin Mapes, que te mejores y vuelve pronto….
Salida por tanto atípica con muy baja convocatoria,  tan solo 6 aguerridos sectarios; Pere, Antón, Andreu, Biel con su innovadora (fat road) una bici-monstruo de circunstancias, que no le impidió acabar una  vuelta  técnica con  mucha dignidad y pocos pies, y Gerard (que se nos uniría por el camino).
Salimos rumbo a Bunyola por Son Sardina, y en passatemps, Biel pone la directa con su "fat-road", y hace estirar al grupo, pasamos por los caminos de tren y por hospital juan march, un poco de asfalto y llegada a Bunyola, subida a la Comuna por pista principal, donde nos encontramos a un buen número de bikers desperdigados por el camino.


Tomamos dirección Cas Garriguer y el desvió al depósito de agua, luego empieza una senda técnica con ligera subida que nos enlaza con el plato fuerte de la jornada “la cabra”.
 



Aquí Sir Andrew me contaría el origen del nombre,  que viene de años atrás cuando el esqueleto de dicho animal apareció por la zona, y acabó de forma informal dando nombre al camino.
 

Bajamos por sus zonas técnicas y su pedregoso tobogán, y tomamos las estrechas sendas rodeadas de carritxs,  que nos lleva a los divertidos senderos de Clavagueres hacia el Freu, que transcurren entre un bosque mágico marcado por  pequeñas fitas.
 

Al finalizar la bajada reagrupamos y decidimos algo importante “donde berenar”, intentamos localizar a Jeroni y Mapes para que se acerquen, pero no es posible y ponemos rumbo a Orient.
 

En el Refugio de cazadores, nos resguaradamos del frío y de la incipiente lluvia y volvemos a ver  cabras (aquí las pobres están colgadas en las paredes). Disfrutamos de unos pamb-olis y unas risas, que alcanzan su máximo nivel al presenciar las técnicas de ligue de Biel, al ponerle ojitos con sus movimientos de gafas algo forzados a dos chicas excursionistas que entraban por la puerta.
 

Al salir hace mucho frío, han bajado las temperaturas y llueve tímidamente, Antón que va bien abrigado me presta un chubaca, ya que "el de Salamanca" no llevaba ni manguitos. Nos dirigimos por Carretera hacia el Coll de honor, y enseguida cogemos el sendero del bosque que es lo nuestro.
 

El camino que queremos tomar para finalizar la excursión son los senderos de subida hacia Alfabia que nos llevan hasta el coll de Soller.
 
En la subida en la que Gerard (a pesar de su falta total de entrenamiento) sube en las primeras posiciones, le empieza a echar ojitos a la bici de Biel, a su "fat road", que reúne partes de todas sus bicicletas, cx, mtb, ruta, un auténtico frankenstein, que falta en su colección. Entre risas, hablan sobre abrir una fábrica en la calle Blanquerna y vender a través de internet....
 


El bosque nos cobija y  protege del viento y  la subida nos quita el frío, y las risas y el buen rollo nos hacen más llevadera la subida.
 

Encaramos la zona de bajada y llegamos a la verja que saltamos rápidamente, hasta que todos estamos en la carretera, mientras nos abrigamos aparece un 4x4 saliendo de la propiedad y disimulamos silbando al aire.
 

Bajada con viento a favor,  donde yo me despido ya que mis obligaciones familiares me reclaman , el resto continuan por Raixa, Passatemps, y Palma, con cervecitas en el Bar Vicente. En resumen gran vuelta, pocos pero bien avenidos, en una ruta con muchas risas y muchas piedras. 
63 km 1.200 m desnivel

viernes, 20 de noviembre de 2015

RODANT FINS BETLEM Dsbt 14 NOV

En miky vol Rodar i en yerard  apart de voler anar a Massanella o sa Costera també li va be anar per Artà.  Idò  fem una volta rodadora fins Betlem.
Així quedem a les 8:15 a l’estació de  tren de Manacor, per allò de si encara qualcú encara li queden ganes d’anar amb tren. Que lluny queden aquells temps en que tots  podíem anar-hi  i durant el trajecte ens contàvem mil batalletes. Esperem que canviïn el maleït reglament d’us i permetin pujar als vagons mes de 2 bicis. La petició està feta, vorem si ens fan cas.
Andreu, Torner, yerar, Miky, fran,anton, pere,ff i mapes partim cap el torrent de na borges  pels camins de son Pere Andreu, que no son ni dels nostre Pere ni del nostre Andreu. Aixì arribem al fons d’aquesta gran vall com no podia ser d’altre manera per les cases de sa Valleta i sa Vall. Iniciem el caminoi que recorre la síquia que dona vida a quest petit microclima i que a vegades es  tirany i a vegades camí de carro.
En un moment arribem a la barrerona de Bosc Vell i entrem dins la zona que a vegades segons vagi el torrent està una mica inundada, passada aquesta toca sortir de la fondalada i pujem cap a les cases ja per un paisatge sec de marina a on ens trobem els bous  d’aquesta finca que ens miren impassibles. 

Passem les cases i desprès de la camada recta arribem a la carretera  de Petra a Son Serra que l’agafem direccio a la mar fins arribar a un trident a on un no te clar si hem d’agafar el del mig o el de l’esquerra, com que n’hi ha que son frisadores i ens havíem aturat al del centre tiren per avall, mentre els altres al final optem per el de l’esquerra i es que no n’aprendran mai, com diria el nostre president en bon mallorquí “visteme despacio que tengo prisa” Desprès de la típica cridada dels perduts veiem la singular esglesieta de son serra i en un moment arribem a aquesta imponent finca.
Son les 9:45 i es una mica prest per berenar a can Miraet, així que cridem al nostre delegat de zona, en tibu perquè ens digui si a la costa trobarem res obert, ens confirma el que sospitàvem així que ens aturem allà. Tot el temps que dúiem guanyat el varem perdre allà amb un berenar lento i una mica car en els que ens acompanya en Robinson Crusoe d’en Tibu que es veu que ja està totalment integrat a la vida en aquell racó perdut de l’illa. Reiniciem la marxa per el magnífic camí de sa marina i així arribem a la urbanització fantasma. La travessem i en un clar error estratègic decidim anar per la platja en lloc d’anar  terra en dins pels vials des Canons. Si fins allà havíem rodat de manera fluida, allà el rodar es fa quasi impossible, així el grup s’estira i en miky fa una de les seves i tira pel davant mentre la resta mes o manco ens anem esperant. 
Arribem a s’estanyol i desprès de nou de la típica cridada del perdut el reincorporem quan passem per la urbanització de Montferrutx. Com que estem en terres a on en Miky es sent una mica en casa seva el deixem que vagi al davant. Passat la Colònia de Sant Pere agafem la carreterona de ca los cans i així desprès d’un poquet de roquissà  arribem a la carretera de Betlem. Iniciem la grna pujada del dia amb en ff dient que en el duatló que es fa allà aquesta pujada es fa quasi tot a peu. Aviat en fran que està fortíssim ens demostrarà, que es colca bastant. 
I es que al pobre miky ara haurà de sortir mes de  4 dies entre setmana si no vol que aquest rival li faci ombra. Hauriem d’investigar també l’horari laboral de cert militar, ja que darrerament se l’ha vist fent suposada instrucció amb bici  pels matins i es que en aquest grup, realment  els forts son aquells que nomes sortint un dia a la entre setmana aguanten el tipo els dissabtes. 
Evidentment en aquest grup la planyidora de les ensaladetes a l’escala del taller no hi està.  Ens agrupem a la font de l’ermita a on alguns omplen els bidons d’aigua gracies a un gentil homonet  tira l’aigua que ell suposa calenta i que en alguns casos estava plena de substancies prohibides, aquí hi ha que ser nets i transparents com l’aigua.
Com que anem bastant endarrerits deixem el camí vell i opten per anar per la carretera. Baixant un s’estorba una mica ja que no pot deixar de mirar pels costats totes les tasques que te per allà pendents: una baixada que ha vist pel cap a morell, el cami que emprava en Valero a camins i paisatge per son Sureda o simplement intentar una connexió des de la carretera cap el cami vell. Perquè desprès el diumenge surti als diaris un grup de bikers dient que ells tenen 12 sortides en catàleg i que ja no n’hi ha mes, que l’illa es limitada, sense comentaris...
Així en arribar a baix la guarda tira pel recte quan segons l’establert  teníem que anar cap a s’Alqueria. Desprès d’un o dos km s’adonen de que estic cridant al darrera i decidim refer el rodat. Així iniciem la pujadeta del coll d’es niu des pilot i entrem dins el parc , baixant cap aubarca de nou el grup s’estira i com no podia ser d’altre forma en miky no s’atura fins arribar al coll d’aubarca no fos cosa que algú li fes alguna punyida. Els altres ens arrepleguem a les cases ja que pel mig hi ha hagut una averia. Els frissadors d’en Fran i en ff com que tenen presa decideixen partir i ja no en sabem mes d’ells.

Arribem a Artà i ja es molt tard, son les dues menys quart i encara hem de fer tota la via verda. Així ens aturem a repostar cada un el combustible que considera mes òptim per la seva maquinaria, alguns agafen ametlles, altres plàtans, altres donetes i altres directament donuts grans de xocolata. Iniciem la marxa i aviat ens adonem de que el millor son els donuts de xocolata, ja que els 4 donuts que s’ha empassolat n’Anton es veu que li han donat ales, ja que es posa a tirar com un maleït i no sent les pestes que s’amollen pel vago de cua.
Van passant les estacions i gracies a Deu la locomotora baixa una mica el ritme a la fi arribem a Manacor a on encara que ja es ben tard ens aturem a prendre la ja obligatori cervesa i obrim el debat sobre a on i quan hem de fer el sopar de Nadal.

 90 km rodaors o no tant.


viernes, 13 de noviembre de 2015

Dissabte 7 de novembre. VALLDEMOSSA


La proposta per aquest dissabte va néixer de la idea de fer un nou (al manco per alguns) camí que transcorre entre la zona de can Costa i la baixada del port de Valldemossa, i que es diu camí dels Escoltes. Per això, el dijous horabaixa, s'hi varen apropar n'Andreu i en Mapes per ensumar com estava el tema. Aquest camí és un d'aquests tants que s'han confirmat com a públics, però que a la pràctica están tancats amb barreres, i això és el que es van trobar els dos companys. A veure si pròximament podem trobar qualque manera de passar-hi ja que pareix esser que les vistes des d'aquest antic camí de vigilància costanera són espectaculars. Malgrat tot, ja ens haviem fet a la idea d'anar per allà, i així ho férem, això si, amb el toc mestre habitual, que no ens hem d'avorrir.


Així que, ens trobam a les vuit, al cantó pixumer, Mapes, Biel, Andreu, Fran, Rol, Vicenç, Pere, Miquel Bordoy, el riallós Efeefe, Antón (que tot i tenir una infecció als baixos s'animal va i es presenta), i un servidor. Entre altres, falta en Gerard, que ha anat a Barcelona a veure si amb la seva cançoneta ploranera d'atònom pot fer qualque cosa per sol·lucionar el guirigai independentista.


Partim a toc de crid (hi ha que veure el que ens costa llevar l'ancla) cap a la carretera de Sóller i direcció son Sardina i camí de Passatemps. Sortim a la carretera a son Termens, aquest cop per la barrera de més a l'esquerra. Ens dirigim cap a s'Estret a bon ritme i comandats per en Fran que està fortíssim. En arribar el deu per cent del pontet ens posam locos per guanyar-lo, inclòs n'Andreuet que està "tornant" i comença a fer de gallet. Impossible, ningú pot amb el potro de Salamanca, i aixó que quasi ens costa treure el desdejuni. Ens recuperam camí de son Brondo, on ens adonam que avui n'Vp no té el seu dia. Segurament el ca li va xuclar l'energia d'aquest cosset que no coneix treva, i és que ara ja té mitja cama a l'Argentina i l'altra mitja per Cuba.


Seguim pel camí vell i entram al poble per darrera la Cartoixa. D'aquí, enfilam cap a l'ermita amb la seva pestosa pujada inclosa. Un cop allà, donam la nota amb els nostres crids i per rematar fem feines on no toca. Tocada a l'ordre per la màxima autoritat sectària (darrerament diuen que li agrada dur sotana...) i seguim. Aquesta vegada feim el bucle clàssic pel bosquet, però a l'inversa, primer pujant el que solem davallar i després baixant el que solem pujar, opció que ens resulta més divertida. Sortim a la carretera per ca madò Pillo, i ara si, enfilam carretera avall cap el berenar, a can Molines, on tenim assegurada la qualitat i el preu, sobre tot avui que corre a la salut d'en Bordoy que celebra aniversari, Felicitats Miquel per aquests quaranta i pico!  



Panxa plena (massa) enfilam ara cap a ca na George per endinsar-nos per ses Piotes, on aturarem, després, al recent innagurat mirador d'en Toni. Foto de costum, amb pose de vedette inclosa d'en Biel, i seguim la marxa pel tram Kapax fins Mirant de Mar. D'aquí, tirarem per carretera cap a sa Granja on ens despedirem d'en Vicenç. Ens ficarem dins la finca per la segona barrera i començarem l'ascensió forta del dia per dins el bosc de Son Vic, que s'endureix progressivament, tant pel pendent que té com per l'estat del sol que no té per on ficar-hi la roda. Així i tot no va malament, coronant en primer lloc el fortíssim Fran (Miqui el teu títol perilla), que amb la nova bicicleta no només puja com un tractor si no que a més baixa com un llamp. 


Arribam a sobremunt, no sense dificultats, i començam a davallar, no sense poca feina tampoc; tant és així que, a un moment donat, en Miqui fa un gerardo i té una mala caiguda que el deixa mig entebanat. Com que té bona cuirassa es recupera aviat i podem continuar cap a Bunyolí, on agafarem la divertida trialera que, per variar, avui també ens du més feina de l'habitual.  Un cop a baix, en Rol es sorprén perque no s'ha pogut desfer d'en Fran a la davallada.


Tots replegats, posarem el pilot automàtic fins es Ferreret on hi passam una bona estona ja que anem sobrats de temps. Volta curteta però intensa: 60 km i 1200 de desnivell. 

sábado, 7 de noviembre de 2015

RAIGUER NORD o yerard&tibu day Dsbt x oct

Diuen que ja no hi ha mes camins , diuen que el raiguer acaba  a Inca, diuen que sa Pobla no te muntanya, diuen que en yerar passa d’organitzar res, diuen que l’esquàlid
no acaba mai una volta,  diuen que l’aniversari d’en yerar i en tibu fou pel maig,

Diuen , diuen, diuen,... diuen , diuen, diuen

Diguin el que diguin ahir  a la fi celebrarem el yerard&tibu day , ha costat mesos d’indirectes directes i quan estàvem a punt de revendre els regals del seu  50 aniversari ens daren dia i hora.
Dissabte x d’octubre 8:15 a Binissalem un munt de sectaris convocats pels  amfitrions  yerard& tibu : rol, fran, pere, torner, bigel, andreu, miky, micot, raul,largo, fernado, salvador, vp i mapes, mes tres convidats especials  grans glories del mtb mallorquí :bini, feran i n’abdon mes un darrer afegit en ff.
Partim amb una mica de demora per culpa de que en nando te problemes amb la roda i com que tenim el temps una mica ajustat, el deixem perquè vagi a can Gomila a reparar-ho i  l’emplacem a una segona convocatòria  a Mancor. Així travessem el poble guiats pel nou Binissalemer protagonista del dia.
Costa una mica que tots els motors comencessin a roda r i aviat el grup es disgrega ja que mentre uns ja  sortien del poble, encara ni havia que no havien arrancat. A poc a poc tots ens replegarem al tram recte de les vies del tren i així ja enfilarem els camins de terra cap el camí de son Bonifai.  En arribar al gual del torrent d’Aumedrà muntarem la primera retenció, cosa habitual quan un grup nombrós arriba a un lloc una mica compromès.
El mateix es repetí en enfilar cap a l’àrea recreativa de Lloseta a on el camí d’establidors s’estreny fins a un metre d’amplada. Travessem la zona d’equipaments del poble, cedida per dònya Leonor, crec que els seu hereus no son tan generosos amb el poble i per s’Estorell tenen altres interessos no tan altruistes i ens fiquem dins la comuna de Biniamar. En contra del que sempre fem, que es sortir pel carreró de Biniamar, tombem a l’esquerra per un tirany que tot i que sempre ha estat allà i molts de bikers ja el coneixen, nosaltres mai l’empràvem. Així fem el primer tram inèdit per la majoria i arribem a una cantera i d’allà enfilem cap a la curiosa ermita de la reconciliació.
Primera pujadeta i primera baixadeta fins darrera el cementiri de on enfilem el tirany tècnic que ens du fins la gran pista, ara autopista, que puja fins el puig.
Per allà ens topem amb un caçador, que tot i que no ens saluda amb alegria almenys no ens increpa ja que al cap i a la fi estem en terrenys publics. Arribats a la zona de l’àrea recreativa, tots estan ben ensenyats i en lloc d’anar per la pista principal enfilem pel tirany que discorre per l’altre banda del torrent. Així ens fiquem dins la síquia de la font d’en patró fins que arribem a la reixeta de tancament de la zona comunal i no ens queda mes remei que agafar el camí de biniatzem  que el seguim fins a Mancor.
En aquest tram de nou l’amfitrió yerar ens sorprèn obrint i tancant barreres i preocupant-se pel ramat. Nomes per veure en yerar preocupat per obrir i tancar barreres i no estar nerviós per no perdre posició en el grup capdavanter ja ha valgut la pena. Continuem la marxa i amb precisió mil·limètrica se’ns incorpora en fernando, que es d’aquestes persones de les que mai t’has de preocupar per ell, ja que  sap resoldre els entrebancs  de manera totalment autònoma tal com ja ens va demostrar pel Montblanc. Així enfilem cap a Caimari però per la carreterona que parteix de l’entrada del poble i així variar una mica. En arribar a l’entrada de la comuna de Caimari, en fernando que es coneix el que ve i com que n’és plenament conscient del seu estat físic, no com altres, diu que ens espera al poble.
Així ens fiquem dins el bosc que tothom desconeixia i iniciem l’ascensió cap a la placeta. La pujada no deixa a ningú indiferent i es que els pendents d’un 30 % no son per menys. Com que som un munt i hi ha molta pressió, mes d’un acabem posant peu. Un cop re agrupats tots iniciem els descens deixant que els mes hàbils en aquest tema obrin camí, així parteixen per davant en rol en ferran i n’abdon. Es una llàstima que aquest tirany que ara s’ha rehabilitat tingui les corbes tan tancades, i molts tinguem que fer a peu el tram d’entremig.
Arribem avall i de nou reincorporant en fernando travessem el poble amb el clàssic recorregut cultural passant per l’església vella. Agafem la carreterona de Binibona fins quasi arribats al poble  ja que en un moment donat ens desviem a l’esquerra per un caminoi que ens du al centre del llogaret. D’allà partim pel camí de sa coma i un cop passat el desvio dels albellons, ens tirem a la dreta per un tirany que travessa el torrent, mes ben dit els dos torrents, ja que en aquell indret conflueixen el torrent de Comafreda i el del Barracar. Desprès de saludar a un boletaire i la seva família tombem cap a la pista que va cap es Castell, aquí instaurem el modus discreció tot i ser  uns vint. Arribem a la carretereta que va cap a les cases, obrim i tanquem barreres, creuem la carreterona i en un moment ja som a l’entrada de la finca.
Allà agafem l’ombrívol camí que segueix el torrent i que desprès ens du per uns magnífics camps, que mes pareixen de la Cerdanya que de per aquí. Així ens plantem en el  camí de Santiani per el que sortim a la carretera ja cap a Campanet. Com ja es habitual els GPS moderns es queden cecs, ja que aquí el track que estaven emprant estava modificat per anar fins a la plaça. Arribem tots al bar el club amb la taula parada i en jeroni prenent el sol amb un refrigeri a la ma. Hi ha que reconèixer que en yerar va clavar l’hora exacta d’arribada i es que el puta quan si posa, si posa. Desprès d’esquivar els camarers dels altres bars que intenten arrossegar-nos cap el seus establiments ens seiem i prenem un bon tiberi, tot a càrrec dels organitzadors.  
Així que  ¡ Per molts d’anys i al seva salut ¡.
Com que la cosa avui va grossa, alguns també han rebentat el cafè. Partim panxa contenta cap a la baixada del sant Crist que ens deixa devora sant Miquel. Girem cap a les coves  per així bordejar per darrera el puig de sant Miquel i enganxem per terra el camí de Fangar, que fent honor al seu nom, com sempre està mig enfangat. 
Arriba el moment de la darrera gran pujada que la fem per s’ullastrar amb les seves rampes duríssimes que en el darrer tram es fan  molt difícil de fer colcant  per mor del pedregam. Així entrem dins el municipi de sa Pobla, que tal com  queda demostrat te una bona muntanyeta. Abans d’iniciar la baixada ens agrupem i tots plegats passem per davant el xalet que hi ha per aquells indrets sense major problemes tal com ens havia informat un biker que ens hem topat per allà. En arribar a la cantera de son Ferragut tal com fèiem quan anàvem per allà ja fa molts d’anys amb en Cecilio ens aturarem al  vertiginós cantell de dalt  del tallat de la pedrera. 
Sortim al lateral de la carretera d’Alcúdia i iniciem la tornada. Quan varem plantejar aquesta volta la primera intenció era anar per camins arran de Buger i Santa Magdalena però desprès de les corresponents investigacions no trobarem camins de terra per aquells indrets, així iniciarem la recerca pel costat de Campanet i allà si que trobarem un seguit de caminois que enllaçats correctament ens permeten un itinerari des d’Inca fins la plana de Sa Pobla , que  a partir d’ara incorporarem dins els nostres recorreguts quan ens tinguem que acostar a la zona nord de l’illa. 
Agafem el camí de na Pontons , aquest mític camí que suposadament segons la llegenda de la devota dama anava des de la seva casa a Sant Llorenç fins a l’oratori  de Sant Miquel. Com que  nosaltres en aquests moments no estem per peregrinacions aviat el deixem per cercar la terra dels camins d’Establidors de Garreta que els resseguim per enfilar cap el bell camí d’Ullaro amb els seus alzinars i el magnífic pou. Si yerar “no hay mas caminos” i com que no n’hi ha mes en travessar el llogaret enfilem per un altre nou camí que ens du fins  son Jans denou vora l’autopista.  No era lògic que des d’aquest lloc de posta no es pogués anar directament fins Campanet, així que cercant una mica trobarem el tirany que el connecta amb el poble.
Així l’agafem  i aquest narrador informa que vagin alerta que amb les obres del gasoducte el caminoi ha quedat amb una reixeta traïdora. Efectivament en arribar en yerar cau en terra, mes que per la reixeta, pels solcs argilosos, com que no ha estat res continuem la marxa i en arribar a dalt esperem al mes ressagats. Com que encara  estem una mica lluny i tenim fixada l’hora d’arribada no ens podem entretenir massa , així que en fernando decideix anar a mes bon rotllo per la via directa que es per carretera. La resta continuem   la marxa tirant-nos costa per avall de nou cap el lateral de la carretera fins que aquest ens condueix al camí de can Ringo, un llarg camí de terra que  resseguint el torrent de Massanella ens va dirigint cap Inca. Al final el camí acaba a la carreterona d’un dels varis camins anomenats vells de Pollença. 
Aviat el deixem per recuperar la direcció que abans dúiem per un nou camí de terra  de nou s’enfila una mica i que pareix que ha d’acabar amb una barrera, però de nou apareix la sorpresa i el camí es converteix amb un bell tirany que baix un bosquet ens du a l’altre camí vell de Pollença.  Ja quasi hem arribat a Inca però com que el nostre objectiu es Binissalem no ens interessa creuar la ciutat, així que la bordegem pels camins des pedregar i de ses oliveres. En arribar a la carretera de Mancor irremediablement ens hem d’aficar dins la població que la bordegem per crist rei a on passem les vies del tren per la seva passera. 
L’única manera  d’anar una mica  per terra des d’Inca fins  A Binissalem  es agafant el camí vell de biniagual o de can Boqueta, aixi que ara ens toca travessar la cra d’Inca i l’autopista per enfilar aquest camí que desprès ens deixa al camí de can roig a on passem la darrera meta volant a sobre el pont de l’autopista que la creuen victoriosos els dos amfitrions.
Arribem puntualíssims a Binissalem a les 14:15 , temps suficient per poder canviar-nos, ja que nomes ens deixen entrar a la cotxeria de can yerar i anar a dinar a sa Vinya, d’un bon arròs brut amb porcella, al que nomes li faltà el pijama, que el substituirem per gató amb gelat d’ametlla.
A la fi poguérem fer l’entrega dels regals que ja acumulaven una mica de pols tot esperant que l’esquàlid els pugui aprofitar ja que potser ara ja hagi canviat de nou les seves aficions.
El que es cert es que diguin el que diguin es va demostrar que encara hi ha camins per descobrir i que  en yerar i en tibu al cap i al fi tenien intenció de celebrar el seu aniversari i quan volen son capaços d’organitzar-ho i el mes increïble de tot que l’esquàlid es capça d’acabar una volta sencera.
Per molt d’anys al dos amfitrions i que pugem celebrar-ho de nou.
70km i 1200 de desnivell



PS. Les  dades de la celebració s’han omes per imperatiu legal . 

video de la volta